És verí, però és oxigen

Bon dia, nostàlgia del diumenge, nostàlgia del dia de pluja.
Avancen els segons, minuts, hores... i el dia s'acaba.
Els apunts estan esperant i t'adones de que el temps passa i l'objectiu s'allunya. No tens un bon rendiment, se l'ha quedat tot la melangia.
Desitges estar amb una estrella i un cigarro parlant de res, mirant una pel·lícula abraçat amb algú, desitges no haver de pensar, desitges...
I per altra banda, no. Perquè si estàs tranquil penses en els números i en el que és la teva vida, el que t'agrada. És verí, però és oxigen. Els necessito cada segon, i els odio cada dia... és un amor estrany, aquest que li té l'estudiant als seus estudis. Sobretot quan són exàmens, i veus que la teva estima depèn del que podràs o no podràs fer...