La nit, reina de la senyora lluna, de les senyores estrelles, reina dels humans, que ens envaeix de tristesa i soledat. Més forta que la foscor ha de ser l’amor de les persones que la maten amb la llum dels sentiments, de la passió.
Com viuen aquells que cada nit estan sols davant la poderosa. Com viuen aquells que es queden a la intempestiva, aquells que no tenen protecció sota la coberta d’un petó?
És gran la banalitat de la existència quan estàs tan sol, naufragi en un mar negre. I les estrelles tan llunyanes, per recordar-te que la bellesa està fora el teu abast, perquè només l’amor et cega prou perquè no puguis veure més meravella que el núvol de llum que s’empassa el mar.
I la gent que està sola? Quin dolor al cor, quin dolor viure només per viure, quin dolor no tenir res més que pensaments ennegrits per la nit.
Vull estar sempre resguardada sota els teus braços, vull que cada dia m’il·luminis la nit, com l’estrella més brillant, més que el Sol, més que totes juntes. Només la teva llum guia el meu camí en mig de tanta futilesa, en mig de tanta soledat.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada